Blogia

PAraUleS*

Desglaç

Desglaç

La serp surt de la seva
tretzena muda
tremolosa i erecta.
-Un llamp de pedra fòssil
de sobte massa viu.
Líquid esglai:
                     desglaç.

Desglaç (1988)

 

Aquest poema és un recull dens, amb tres apartats diferenciats. La imatge del desglaç, la recuperació de la fluïdesa de l’aigua que, ja en poemaris anteriors de Marçal, representa per excel·lència el femení, simbolitza el retorn a la vida i al sentit. El desglaç es pot produir una vegada superada la mort del pare o, més ben dit, la mort que duu la «Llei del Pare», la responsable d’aquesta petrificació

MARIA MERCÈ MARÇAL

MARIA MERCÈ MARÇAL

Maria Mercè Marçal va néixer el 13 de novembre de 1952 a Barcelona però va anar a Ivars d’Urgell, Lleida, on va passar la seva infància i per això la considerava la seva vila natal.

 

Es va donar a conèixer en 1977 amb la publicació de Cau de Llunes, obra que va guanyar el Premi de Poesia Carles Riba en 1976. En 1979 va publicar Bruixa de dol, que es va convertir en un dels llibres més venuts de la poesia catalana dels últims 15 anys.

 

Molts dels seus poemes van ser convertits en cançons per cantautors catalans com Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Ramon Muntaner, Celdoni Fonoll i Teresa Rebull.

 

Amb el seu primera i única novel·la, La passió segons Renée Vivien, va guanyar en 1994  el I Premi de Novel·la Carlemagny, el Premi Institució dels Lletres Catalans i el Prudenci Bertrana i es va donar a conèixer fora dels cercles poètics.

 

Com traductora, va destacar en la traducció al català d’obres de Colette i Marguerite Yourcenar.

 

Va morir en la matinada del 5 de juliol de 1998 a Barcelona, a causa d’un càncer que va sofrir durant temps, després dels funerals a Barcelona la hi va enterrar a Ivars d’Urgell.

RAINER MARIA RILKE

RAINER MARIA RILKE

Artífex d'una poesia hermètica i enlluernadora, fill de la pobresa, el desarrelament i l'angoixa d'un ésser inadaptat. Rainer Maria Rilke, va acumular a les seves circumstàncies vitals a més el fet de ser homosexual en una societat especialment repressiva.

Rilke, Rainer Maria (1875-1926), escriptor austríac, nascut a Praga, considerat un dels poetes moderns més importants i innovadors de la literatura alemanya, pel seu precís estil líric, les seves simbòliques imatges i les seves reflexions espirituals.

LAS ROSAS

LAS ROSAS

Si tu frescura a veces nos sorprende tanto
dichosa rosa,
es que en ti misma, por dentro,
pétalo contra pétalo, descansas.

Conjunto bien despierto cuyo centro
duerme, mientras se tocan, innumerables,
las ternuras de ese corazón silencioso
que suben hasta la extrema boca.

CANCIÓN DE AMOR

CANCIÓN DE AMOR

¿Cómo sujetar mi alma para
que no roce la tuya?
¿Cómo debo elevarla
hasta las otras cosas, sobre ti?
Quisiera cobijarla bajo cualquier objeto perdido,
en un rincón extraño y mudo
donde tu estremecimiento no pudiese esparcirse.

Pero todo aquello que tocamos, tú y yo,
nos une, como un golpe de arco,
que una sola voz arranca de dos cuerdas.
¿En qué instrumento nos tensaron?
¿Y qué mano nos pulsa formando ese sonido?
¡Oh, dulce canto!

 

Aquest poema titulat Canción de amor”  està dividit en dos parts. El tema principal és l’amor, però en cada part ho interpreta amb uns símbols diferents.

La primera part tracta sobre l’amor. Ell sent un amor cap a una dona. Utilitza l’ ànima com a símbol del seu amor cap a ella, diu que la guardaria la seva ànima perquè el seu sentiment no arribes.

La segona part parla de ells dos units com un  instrument. És pregunta qui tocarà el instrument que ell i ella formen.

 

 

 

Feminisme a Ramona, Adéu

Feminisme a Ramona, Adéu

      El feminisme és una crítica a la desigualtat social entre dones i homes, i proclamen la promoció de drets de la dona. Les teories feministes qüestionen la relació entre sexe, sexualitat i el poder social, polític i econòmic.

 

      Les dones varen començar a reaccionar l’any 1970, any de la Revolució Feminista, van aconseguir alguns drets més importants, no van acabar amb el masclisme en la nostra societat però si el van reduir en gran part.

 

       En el llibre Ramona, Adéu  el feminisme apareix amb les tres protagonistes, però la més feminista de totes és la mundeta filla. Totes tres viuen en un món d’homes.

       Els tres personatges, ens representen el punt de vista de la dona en la societat en diferents èpoques.

 

-Abans del franquisme és l’etapa de l’àvia Ramona. És l’època del suïcidi de la generació romàntica de la preguerra i la guerra. En aquesta època la dona no tenia dret ni veu en assembles i altres coses.

 

-En el franquisme és l’etapa de la mare Ramona. Ella és una dona debil, poruga. Ella viu en un món    masclista perquè durant el franquisme la dona se li donava el paper de procreadora i mestressa de casa, no considerant-la apta per a res que comportés un grau més elevat de dificultat, reprimint-la i aïllant-la del món exterior.  La seva vida és veu envoltada dintre d’una guerra on pot perdre el seu marit.

 

-Desprès del franquisme és l’etapa de la filla Ramona. Ella viu molt més liberal sense dependre dels homes. Aquesta època comença el moviment feminista, perquè la dona comença a tenir veu en assemblees. També és veu en que alguns universitaris que viuen un desfasament entre el món que somien i la realitat que volen transformar.

 

      La mundeta filla és la més feminista de totes tres. Desprès d’una guerra (el franquisme) comencen haver-hi assemblees i llavors és quan la dona comença a tenir veu en elles, quan la dona pot començar a votar. Això fa que comenci el moviment feminista, on la dona començarà a lluitar per la igualtat entre dones i homes.

   

      És veu el poc feminisme que hi havia durant l’època de la mundeta mare en aquest fragment:      

“La kati també volia que jo hi anés, però a en Joan no feia massa gràcia, deia que si em deixava veure gaire, a la llarga el comprometreria.”

En aquest fragment veiem clarament com el seu marit li diu que no és deixi veure gaire i ella li fa cas, no fa el que vol ella sino el que vol ell.

 

      L’àvia també és feminista en la seva època en aquest fragment del llibre es pot observa:

“No m’agraden les feines de la casa, no m’hi entenc.”

En aquesta frase veiem com la mundeta àvia no vol fer les feines de casa. Des de sempre les feines de la casa han estat atribuïdes a les dones, així veiem com la mundeta àvia és nega a fer-les.

LOS HÒMENS

LOS HÒMENS

Los hòmens que tenen por
són com los gossos porucs:
et mosseguen amb agror
sense fer ni dos lladrucs.


Molt prisumir lo gallet
d'anar sobrat de gallines,
i encabat dins lo llitet
no sap moure les pitxines.

TAM-TAM

TAM-TAM

El costellam de l’esquelet del poema no pot suportar
aquest batec bantú, xulú del nostre cor.
La sang, a rierades, corre per les temples.
La paraula se’ns torna a palmell fred de mà.
El vers arrampat al naixement de la bragueta.
Jo sóc un poema vaginal.
Tu ets una verga poètica.
Això és amor. El Sena ho sap.
No sé parlar.
No puc dir res.
Tinc la llengua paralitzada a la teva boca.
Sóc un animal ajaçat dins del jóc de la teva boca.
Sóc un animal assedegat de l’aigua de la teva boca.
Tot el món per una dolça construcció del Nosaltres en l’Un.
El món ho sap.
Això és l’amor.
Tam-tam antics a la selva de les venes.
L’esquelet del poema no pot suportar aquesta embranzida.
Defalleix sense ser ni no ser.
Ja no tinc veu.
Et tinc ben meu.
Tu i jo ho sabem. Això és l’amor.

Ball Robat

Ball Robat

Jonàs, pseudònim de Joan Oliver, va escriure un article titulat Candilejas Agónicas, per la revista Destino, en que Joan Oliver ens mostra la seva preocupació per la decadència del teatre Català dels anys cinquanta. Joan Oliver, mitjançant preguntes retòriques ens vol fer veure la decadència del teatre Català, “¿Debemos resignarnos a asistir a la muerte lenta pero fatal del arte escénico?” Amb aquesta pregunta ens confirma realment que el teatre Català està en decadència. L’ autor ens vol deixar constància de que en aquella època parlar de teatre era parlar d’un nom i una obra, Sagarra. Un clar exemple del que ell deia és: “...Veremos que el teatro catalán de hoy no es más que un nombre y una obra: Sagarra.” Ens parla sobre la relació entre el cinema i el teatre. En aquest fragment del text ens em de preguntar si encara tenim la necessitat social del teatre. El teatre en només un camp el teatre pot guanyar al cinema, és l’imperi de la paraula viva, les emocions que els personatges ens transmeten quan estan representant. En el quart paràgraf  Joan  Oliver ens torna a parlar sobre el cinema. Nosaltres com a part de la massa ens pensem que tenim opinió però en realitat no en tenim, ja que és manipulada per els empresaris de l’industria cinematogràfica. Joan Oliver pensa que es pitjor “el remedio que la enfermedad”, és a dir, que per a ell ja no te solució el problema. Però encara està la minoria “la gloriosa, infortunada, inquieta, benemérita minoría”, són aquells que lleuran i no recullen. Són els que mantenen en vida parts de l’art.  Hi ha hagut intents de petits grups per salvar-lo. S’ha de fer alguna cosa pel teatre Català. Tot i això hi ha una minoria que s’ha posat mans a l’obra. Ens queda una petita esperança. Però això no és tot, la minoria intenta contagiar a la majoria de que ajudin a que el teatre Català torni a ser el que va ser un dia. Tenim l’esperança en la minoria.

Biografia de Dolors Miquel

Biografia de Dolors Miquel

Dolors Miquel va néixer a Lleida l'any 1960. A part de ser poeta, treballa de professora d'ensenyament secundari. Ha publicat cinc llibres de poemes: El vent i la casa tancada (1990), Llibre dels homes (1998), Haihús del camioner (1999), Gitana Roc (2000) i Mos de gat (2002). L'obra poètica de Dolors Miquel ha estat guardonada amb el premi Rosa Leveroni. En narrativa ha publicat Maruja Reyes sóc jo (1992). La seva poesia s'endinsa en un ayantguardisme en que li dona molta importància a les arrels de la gent del carrer. També s'hi troba en els seus poemes un lirisme desfermat, que conté imatges vibrants i amb molta potència.

Ball Robat

Ball Robat

Cugat: Digues-ho tot: i estimes la teva dona d'una manera molt relativa.

Oleguer: Com et sembli... Però estimo absolutament la meva reputació i l'escàndol m'esgarrifa...

He agafat aquest fragment on parlen el Cugat i l'Oleguer perquè és veu clarament com l'Oleguer no estima a la seva dona. Ell no deixa que la seva vida intima afecti a la seva vida professional, perquè l'escàndol l'esgarrifa tant que arriba a estimar més el seu treball que a la seva propia dona.

ENRIC CASASSES

ENRIC CASASSES

 Qui sóc? sóc la veu coneguda que sembla que et cridi en la casa buida...Per què escric? no ho sé.

Barcelona, 1951

Enric Casasses compta amb una llarga trajectòria que l’avala (els seus primers llibres són de principis dels setanta), però en els darrers temps ha acabat assolint un reconeixement merescut i s’ha convertit en un punt de referència ineludible del panorama poètic català. Fins i tot es pot afirmar, sense exageració, que ha creat escola. També és dels qui més han contribuït, amb els seus recitals espectaculars, a fer viva la poesia fora dels llibres i de la lletra impresa. Els seus textos parteixen sovint de la construcció lingüística d'una imatge (o d'una idea) a partir de la qual, i des de dintre mateix del poema, s'ofereix una particular visió del temps i de les coses. És quan escampa la boira que les frases agafen forma i flueix el riu, tal i com diu en una de les seves composicions recents. La seva és una poesia transgressora i precisament pot ser-ho perquè paral·lelament posa de manifest un vast coneixement de la tradició poètica. 

Premis literaris

Crítica Serra d'Or de poesia, 1992: La cosa aquella

Premi de la crítica - poesia catalana, 1993: No hi érem

Premi Carles Riba, 1995: Calç

Ausiàs March de poesia de Gandia, 1996: D'equivocar-se així

Llibres publicats       

 Narrativa breu

La bragueta encallada.

El poble del costat.

Que dormim? seguit de Set poemes per a *** i Songs for Petra.

Obres representades

Do'm. Barcelona: Sala Beckett, 2003

Monòleg del perdó. Barcelona: Espai Brossa, 2005

 

NARCÍS

NARCÍS

Estàs enamorat de tu mateix

com un pebrot vermell, com un pinyol

de cirera vermell i si no què?

Com una taula de cent vint canals,  

com un ruixat que ho devastava tot,

com un escàndol que ha d'arruïnar

tot un imperi, com un accident

de pura mala sort, com el rocam  

filosofal, com l'Ebre cap a Flix,

com un lleuger vaixell de vela eixint

del golf, i encara com un gra de sal,  

com escorpins, renecs caragolats,

vora el camí baladres plens de pols

i com el gall que gira com el vent.   

 

He escollit aquest tema principalment perquè parla sobre Narcís i la seva bogeria amb ell mateix.  L’autor el compara, dient que estar enamorat de tu mateix com un pebrot vermell, com un pinyol de cirera vermell. Desprès li vol dir que si no ho esta que passarà? El tema del poema tracta sobre l’amor propi, estar tan enamorat de tu mateix fins arribar a cert punt.

UN AIRE

UN AIRE

La nit és un privilegi

teixit tot de seda i or

i ara et jugues el teu sostre

per tastar-ne la finor.

I et lleva la pell,

et guanya les bales,

fa ballar les portes,

tot perquè t'hi vegis.

Llavors obren els llavis

finestres de l'amor

i sembla que s'ofeguin,

que diguin per favor.

La nit és déu vist de cara. 

He triat aquest poema perquè des d’un punt de vista objectiu el pots fer teu.  Tot i que l’estil del poeta no et fa arribar a un punt concret.El tema del poema va dirigit cap a una noia, per la qual expressa un desig de sortir de nit,  ja que la última és preciosa i la convida a gaudir-la, ( et jugues el teu sostre per tastar-ne la finor- ).La intenció del poeta no es veu clarament en el poema, perquè és un tema força lliure que potser no hi ha una forma concreta d’ interpretar-lo.

 

Vive sin horas

Vive sin horas

 Vive sem horas. Quanto mede pesa,
E quanto pensas mede.
Num fluido incerto nexo, como o rio
Cujas ondas são ele,
Assim teus dias vê, e se te vires
Passar, como a outrem, cala.

Vive sin horas. Cuánto mide pesa,

Y cuanto piensas mide.

En un fluido incierto nexo, como el río

Las olas del cual son él,

Así tus días ve, y si te vieras

Pasar, como los otras, calla.

Mar Portugués

Mar Portugués

Mar Português

 

O mar salgado, quanto do teu sal
São lágrimas de Portugal!
Por te cruzarmos, quantas mães choraram,
Quantos filhos em vão rezaram!
Quantas noivas ficaram por casar
Para que fosses nosso, ó mar!

Valeu a pena? Tudo vale a pena
Se a alma não é pequena.
Quem quer passar além do Bojador.
Tem que passar além da dor.
Deus ao mar o perigo e o abismo deu,
Mas nele é que espelhou o céu.

Mar Portuguès  

Oh mar salada, quanta de la teva sal

Són llàgrimes de Portugal!

Per creuar-te, quantes mares van plorar,

Quants fills en va van resar!

Quantes núvies van quedar per casar

Perquè fossis nostra, oh mar!  

Va valer la pena? Tot val la pena

Si l'ànima no és petita.

Qui vol passar allèn el Bojador.

Ha de passar allèn el dolor.

Déu al mar el perill i l'abisme va donar,

Mes va anar en ell on el cel es va mirar.

Fernando Pessoa

Fernando Pessoa

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935), més conegut com Fernando Pessoa, és un dels majors poetes i escriptors de la llengua portuguesa i de la literatura europea. Va tenir una vida discreta, centrada en el periodisme, la publicitat, el comerç i, principalment, la literatura, en la qual es va desdoblegar en diverses personalitats conegudes com heterònims. De dia Pessoa es guanyava la vida com traductor. A la nit escrivia poesia. No escrivia "la seva" pròpia poesia, sinó la poesia de diversos autors ficticis, diferents en veu, estil i maneres. Va publicar sota diversos heterònims (dels quals els més importants són Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Bernardo Soares), i fins i tot va publicar crítiques contra les seves pròpies obres signades per les seves heterònims. Havent viscut la major part de la seva joventut a Sud-àfrica, on va estudiar durant la seva joventut, la llengua anglesa va tenir importància en la seva vida, doncs Pessoa traduïa, treballava i pensava en aquest idioma. La figura enigmàtica que es va convertir motiva gran part dels estudis sobre la seva vida i la seva obra. Va morir per problemes hepàtics als 47 anys en la mateixa ciutat que naixés, deixant una descomunal obra inèdita que encara suscita anàlisi i controvèrsies.

Pere Quart

Pere Quart

Joan Oliver i Sallarès, que va utilitzar com poeta el pseudònim Pere Quart (Sabadell, 1899- Barcelona, 1986) està considerat un dels poetes i dramaturg més important de la literatura catalana. Va néixer en el seny d’una destacada família de la burgesia industrial sabadellense. Va ser el quart dels onze germans, dels que va ser l’únic supervivent. D’aquí va agafar el pseudònim amb el que va confirmà la seva obra poètica: Pere Quart. Va estudiar dret. En 1919 va formar el Grup Sabadell junt amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta crític Armand Obiols. En aquest grup es combina l’influencia del vanguardisme amb el humorisme més local i el gust pel rigor i l’obra ben feta. Durant la guerra civil espanyola es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va Ser anomenat president de la Associació d’Escriptors Catalans i cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més, és cofundador i cap de publicacions de la Institució dels Lletres Catalans i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. En 1948 va tornar a Barcelona, on el franquisme es va caracteritzar per l'autoritarisme i la repressió. Va estar pres durant tres mesos en la presó Model de Barcelona.

Cançó explícita

Tant el llibre com la rosa,
tant la lluna com el sol.
Les albades amb alosa
o les nits amb rossinyol.
Tant l'amada, que no gosa,
com l'amant, que tot ho vol.
Tant la casa com la llosa
per' tu sol...

Vindrà temps que et farà nosa
o et serà de poc consol
qualsevol, qualsevol cosa,
qualsevol.

Del llibre Saló de tardor, 1947.

SÍNTESI

La Constitució

no em fa fred ni calor.

L'ha feta sense mi

un ardat grimpador

cobejós i mesquí

d'experts sense parió

en l'art de consentir.

Ben pocs votaran NO

i molts votaran SÍ.

¿I per quina raó

la cosa anirà així?

Els mòbils són la por

d'una subversió,

la manca de juí,

el no saber qui es qui,

l'influeix de tal senyor,

l'espera d'un guardó

o l'ordre d'obeir...

Què haig de fer? Què puc dir?

Com que l'abstenció

és una evasió

de bàmbol o coquí

jo, lliure i complidor,

haure de votar NI.