Ball Robat

Jonàs, pseudònim de Joan Oliver, va escriure un article titulat Candilejas Agónicas, per la revista Destino, en que Joan Oliver ens mostra la seva preocupació per la decadència del teatre Català dels anys cinquanta. Joan Oliver, mitjançant preguntes retòriques ens vol fer veure la decadència del teatre Català, “¿Debemos resignarnos a asistir a la muerte lenta pero fatal del arte escénico?” Amb aquesta pregunta ens confirma realment que el teatre Català està en decadència. L’ autor ens vol deixar constància de que en aquella època parlar de teatre era parlar d’un nom i una obra, Sagarra. Un clar exemple del que ell deia és: “...Veremos que el teatro catalán de hoy no es más que un nombre y una obra: Sagarra.” Ens parla sobre la relació entre el cinema i el teatre. En aquest fragment del text ens em de preguntar si encara tenim la necessitat social del teatre. El teatre en només un camp el teatre pot guanyar al cinema, és l’imperi de la paraula viva, les emocions que els personatges ens transmeten quan estan representant. En el quart paràgraf  Joan  Oliver ens torna a parlar sobre el cinema. Nosaltres com a part de la massa ens pensem que tenim opinió però en realitat no en tenim, ja que és manipulada per els empresaris de l’industria cinematogràfica. Joan Oliver pensa que es pitjor “el remedio que la enfermedad”, és a dir, que per a ell ja no te solució el problema. Però encara està la minoria “la gloriosa, infortunada, inquieta, benemérita minoría”, són aquells que lleuran i no recullen. Són els que mantenen en vida parts de l’art.  Hi ha hagut intents de petits grups per salvar-lo. S’ha de fer alguna cosa pel teatre Català. Tot i això hi ha una minoria que s’ha posat mans a l’obra. Ens queda una petita esperança. Però això no és tot, la minoria intenta contagiar a la majoria de que ajudin a que el teatre Català torni a ser el que va ser un dia. Tenim l’esperança en la minoria.