POLLETS És encara de nit. Demà
serà el nou dia, que és un dir.
Ja tot és enterrat encara que fem veure
que vivim. No vivim. Som uns pollets
vagament escalfats per la bombeta roja
del sol, una mica de cosa que es va fent no res,
piulant mentre s’acosta
la nit encesa de la mort,
prou adorable.
Aquests poema ens parla de la vida i de la mort. És refereix a la vida quan és de dia i quan és de nit és refereix a la mort. Diu que vivim però que a la vegada no vivim, som com uns pollets que necessitem l’escalfor del sol per poder viure, sinó tenim aquesta escalfor morim, com quan arriba la nit per als pollets i no tenen l’escalfor del sol. Amb aquest poema em dono conta de que la vida pot arribar a ser un sol dia i per la nit morir. Per això em de gaudir del temps de la vida.
Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona el dia 3 de juliol de 1914. Sembla que el cognom Vinyoli és d'origen italià (Vignoli) i que es transformà en Viñoli quan un dels avantpassats del poeta s’instal·là a Cuba. La seva formació bàsica al "Colegio del Sagrado Corazón".Guanya la Viola d'Or en els Jocs Florals celebrats a Santa Coloma, al pati de Can Geronès, el 15 d'agost de 1927.Publica la prosa poètica De la nostra ciutat. Es tracta del primer text de creació publicat pel poeta.Comença a estudiar l'alemany per poder llegir Rilke en l'original. Col·labora en diverses ocasions, amb obra pròpia i traduccions, a la revista. Vinyoli passa la guerra a la reraguarda i fa feines a la Inspecció de Centres de Reclutament. Durant aquests anys, a més, coneix Isabel Abelló, la persona que el "converteix" a la vida interior i a la poesia. Escriu el seu primer vers líric, I must do something of my poverty, una mena de divisa personal a la qual serà sempre fidel. El dia 9 d'abril de 1945 es casa amb Teresa Sastre. Té tres fills.1963-1970 Període de crisi personal i de silenci poètic.A les acaballes de la vida, el poeta s’aferra en l’àmbit líric com a únic mitjà per fer front a l’embat del temps i la fragilitat de l’existència: «Tot és lluny i prop, / i no s’acaba mai aquest viatge / per les paraules: / ja no tinc res més.»