Desglaç (1988)

Aquest poema és un recull dens, amb tres apartats diferenciats. La imatge del desglaç, la recuperació de la fluïdesa de l’aigua que, ja en poemaris anteriors de Marçal, representa per excel·lència el femení, simbolitza el retorn a la vida i al sentit. El desglaç es pot produir una vegada superada la mort del pare o, més ben dit, la mort que duu la «Llei del Pare», la responsable d’aquesta petrificació

Es va donar a conèixer en 1977 amb la publicació de Cau de Llunes, obra que va guanyar el Premi de Poesia Carles Riba en 1976. En 1979 va publicar Bruixa de dol, que es va convertir en un dels llibres més venuts de la poesia catalana dels últims 15 anys.

Molts dels seus poemes van ser convertits en cançons per cantautors catalans com Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Ramon Muntaner, Celdoni Fonoll i Teresa Rebull.

Amb el seu primera i única novel·la, La passió segons Renée Vivien, va guanyar en 1994  el I Premi de Novel·la Carlemagny, el Premi Institució dels Lletres Catalans i el Prudenci Bertrana i es va donar a conèixer fora dels cercles poètics.

Com traductora, va destacar en la traducció al català d’obres de Colette i Marguerite Yourcenar.

Va morir en la matinada del 5 de juliol de 1998 a Barcelona, a causa d’un càncer que va sofrir durant temps, després dels funerals a Barcelona la hi va enterrar a Ivars d’Urgell.

Rilke, Rainer Maria (1875-1926), escriptor austríac, nascut a Praga, considerat un dels poetes moderns més importants i innovadors de la literatura alemanya, pel seu precís estil líric, les seves simbòliques imatges i les seves reflexions espirituals.

      Les dones varen començar a reaccionar l’any 1970, any de la Revolució Feminista, van aconseguir alguns drets més importants, no van acabar amb el masclisme en la nostra societat però si el van reduir en gran part.

       En el llibre Ramona, Adéu  el feminisme apareix amb les tres protagonistes, però la més feminista de totes és la mundeta filla. Totes tres viuen en un món d’homes.

       Els tres personatges, ens representen el punt de vista de la dona en la societat en diferents èpoques.

-Abans del franquisme és l’etapa de l’àvia Ramona. És l’època del suïcidi de la generació romàntica de la preguerra i la guerra. En aquesta època la dona no tenia dret ni veu en assembles i altres coses.

-En el franquisme és l’etapa de la mare Ramona. Ella és una dona debil, poruga. Ella viu en un món    masclista perquè durant el franquisme la dona se li donava el paper de procreadora i mestressa de casa, no considerant-la apta per a res que comportés un grau més elevat de dificultat, reprimint-la i aïllant-la del món exterior.  La seva vida és veu envoltada dintre d’una guerra on pot perdre el seu marit.

-Desprès del franquisme és l’etapa de la filla Ramona. Ella viu molt més liberal sense dependre dels homes. Aquesta època comença el moviment feminista, perquè la dona comença a tenir veu en assemblees. També és veu en que alguns universitaris que viuen un desfasament entre el món que somien i la realitat que volen transformar.

      La mundeta filla és la més feminista de totes tres. Desprès d’una guerra (el franquisme) comencen haver-hi assemblees i llavors és quan la dona comença a tenir veu en elles, quan la dona pot començar a votar. Això fa que comenci el moviment feminista, on la dona començarà a lluitar per la igualtat entre dones i homes.

      És veu el poc feminisme que hi havia durant l’època de la mundeta mare en aquest fragment:      

“La kati també volia que jo hi anés, però a en Joan no feia massa gràcia, deia que si em deixava veure gaire, a la llarga el comprometreria.”

En aquest fragment veiem clarament com el seu marit li diu que no és deixi veure gaire i ella li fa cas, no fa el que vol ella sino el que vol ell.

      L’àvia també és feminista en la seva època en aquest fragment del llibre es pot observa:

“No m’agraden les feines de la casa, no m’hi entenc.”

En aquesta frase veiem com la mundeta àvia no vol fer les feines de casa. Des de sempre les feines de la casa han estat atribuïdes a les dones, així veiem com la mundeta àvia és nega a fer-les.

Oleguer: Com et sembli... Però estimo absolutament la meva reputació i l'escàndol m'esgarrifa...

He agafat aquest fragment on parlen el Cugat i l'Oleguer perquè és veu clarament com l'Oleguer no estima a la seva dona. Ell no deixa que la seva vida intima afecti a la seva vida professional, perquè l'escàndol l'esgarrifa tant que arriba a estimar més el seu treball que a la seva propia dona.

Enric Casasses compta amb una llarga trajectòria que l’avala (els seus primers llibres són de principis dels setanta), però en els darrers temps ha acabat assolint un reconeixement merescut i s’ha convertit en un punt de referència ineludible del panorama poètic català. Fins i tot es pot afirmar, sense exageració, que ha creat escola. També és dels qui més han contribuït, amb els seus recitals espectaculars, a fer viva la poesia fora dels llibres i de la lletra impresa. Els seus textos parteixen sovint de la construcció lingüística d'una imatge (o d'una idea) a partir de la qual, i des de dintre mateix del poema, s'ofereix una particular visió del temps i de les coses. És quan escampa la boira que les frases agafen forma i flueix el riu, tal i com diu en una de les seves composicions recents. La seva és una poesia transgressora i precisament pot ser-ho perquè paral·lelament posa de manifest un vast coneixement de la tradició poètica. 

Premis literaris

Crítica Serra d'Or de poesia, 1992: La cosa aquella

Premi de la crítica - poesia catalana, 1993: No hi érem

Premi Carles Riba, 1995: Calç

Ausiàs March de poesia de Gandia, 1996: D'equivocar-se així

Llibres publicats       

 Narrativa breu

La bragueta encallada.

El poble del costat.

Que dormim? seguit de Set poemes per a *** i Songs for Petra.

Obres representades

Do'm. Barcelona: Sala Beckett, 2003

com un pebrot vermell, com un pinyol

de cirera vermell i si no què?

Com una taula de cent vint canals,  

com un ruixat que ho devastava tot,

com un escàndol que ha d'arruïnar

tot un imperi, com un accident

de pura mala sort, com el rocam  

filosofal, com l'Ebre cap a Flix,

com un lleuger vaixell de vela eixint

del golf, i encara com un gra de sal,  

com escorpins, renecs caragolats,

vora el camí baladres plens de pols

i com el gall que gira com el vent.   

He escollit aquest tema principalment perquè parla sobre Narcís i la seva bogeria amb ell mateix.  L’autor el compara, dient que estar enamorat de tu mateix com un pebrot vermell, com un pinyol de cirera vermell. Desprès li vol dir que si no ho esta que passarà? El tema del poema tracta sobre l’amor propi, estar tan enamorat de tu mateix fins arribar a cert punt.

teixit tot de seda i or

i ara et jugues el teu sostre

per tastar-ne la finor.

I et lleva la pell,

et guanya les bales,

fa ballar les portes,

tot perquè t'hi vegis.

Llavors obren els llavis

finestres de l'amor

i sembla que s'ofeguin,

que diguin per favor.

La nit és déu vist de cara. 

Vive sin horas. Cuánto mide pesa,

Y cuanto piensas mide.

En un fluido incierto nexo, como el río

Las olas del cual son él,

Así tus días ve, y si te vieras

O mar salgado, quanto do teu sal
São lágrimas de Portugal!
Por te cruzarmos, quantas mães choraram,
Quantos filhos em vão rezaram!
Quantas noivas ficaram por casar
Para que fosses nosso, ó mar!

Valeu a pena? Tudo vale a pena
Se a alma não é pequena.
Quem quer passar além do Bojador.
Tem que passar além da dor.
Deus ao mar o perigo e o abismo deu,
Mas nele é que espelhou o céu.

Mar Portuguès  

Oh mar salada, quanta de la teva sal

Són llàgrimes de Portugal!

Per creuar-te, quantes mares van plorar,

Quants fills en va van resar!

Quantes núvies van quedar per casar

Perquè fossis nostra, oh mar!  

Va valer la pena? Tot val la pena

Si l'ànima no és petita.

Qui vol passar allèn el Bojador.

Ha de passar allèn el dolor.

no em fa fred ni calor.

L'ha feta sense mi

un ardat grimpador

cobejós i mesquí

d'experts sense parió

en l'art de consentir.

Ben pocs votaran NO

i molts votaran SÍ.

¿I per quina raó

la cosa anirà així?

Els mòbils són la por

d'una subversió,

la manca de juí,

el no saber qui es qui,

l'influeix de tal senyor,

l'espera d'un guardó

o l'ordre d'obeir...

Què haig de fer? Què puc dir?

Com que l'abstenció

és una evasió

de bàmbol o coquí

jo, lliure i complidor,

haure de votar NI.